Sergi Paramès (fotògraf)

Teòleg “de-formació” i músic a la reserva

Sergi Paramès, Teòleg “de-formació” i músic a la reserva.  Ha estudiat fotoperiodisme a la UAB. Compagina la seva tasca docent en diferents universitats amb la fotografia professional d’arts escèniques.

Treballa tant per a diferents festivals com Mil·lenni, Pedralbes, Portalblau, Festival de Jazz de Barcelona, Músiques Sensibles, Microclima, Espurnes... com directament per a grups fent fotos promocionals o de concerts com, Jarabe de palo, Carlos Nuñez, Ismael Serrano, Sau, Blaumut, Joan Rovira, Els amics de les arts, Inmune, Sigmund Wilder... Ha obtingut el guardó a millor fotografia de concerts de la Independent Music Adwards.

Groc and Roll: Sergi, hem compartit espai sempre, hand to hand, en festivals concerts. Hem coincidit treballant i em confirmaràs que la teva figura és clau per al màrqueting digital, oi? En el món de les xarxes socials, i específicament a Instagram, la imatge és fonamental!

Sergi Paramés: Més que fonamental. Ho és tot. 

Crear i generar continguts de qualitat amb què les productores, grups, discogràfiques, mànagers... puguin vendre el seu producte i aquest sigui més atractiu que el de la competència és un propòsit al qual ha d’aspirar tot fotògraf. 

Una societat de consum ho crema tot per poder continuar consumint i la imatge no s’escapa d’aquest bucle comercial infinit. Mirar i veure són dos actes que tot i ser similars són ben diferents. Acostumats a veure imatges arreu, no ens aturem a mirar-les, contemplar-les i, si una bona fotografia aconsegueix evocar quelcom en tu i que hi aturis el pensament durant uns segons, agafis aire i et transportis dins la imatge com un confident furtiu entre el subjecte fotografiat i tu, podrem viure milers d’emocions cada cop que mirem i deixem de veure.

Instagram ha pervertit la realitat, mostrem el que voldríem ser, és un exercici narcisista del qual els que ens movem en l’àmbit de la comunicació no podem escapar. Cal mantenir l’atenció dels potencials compradors d’entrades, de discs, de marxandatge de micromecenatges... i, en un món visual, crear un vincle entre el músic i els seus fans només és possible mantenint constantment una relació fonamentada en mostrar una barreja de vida personal i professional atractiva mitjançant les xarxes socials. 

GR: Investigues de quina manera adaptar la teva feina a les xarxes o ets més aviat un innovador?

S.P: Cerco les noves maneres de comunicar que tenen altres fotògrafs però també instagramers, youtubers... no invento res però intento veure com puc adaptar tècniques com l’hyperlapse, la multiexposició o la fotografia de paisatge d’alt rang dinàmic a la fotografia d’espectacles.  La novetat sempre és atractiva i no serà novetat durant gaire temps. Per això cal estar cercant coses diferents, provocadores constantment. 

“(...) la immediatesa del consum visual de les xarxes socials és la condemna a la qual els fotògrafs ens veiem abocats”

GR: T’he vist en acció, i el mòbil és una més de les teves càmeres. Com vas adaptar aquesta eina al teu dia a dia professional?

S.P.: Els festivals han de vendre una experiència d’alegria, festa, plaer constant. La gent ha de voler viure allò que es mostra als vídeos o a les fotografies i comprar el pack vital complet. Com s’aconsegueix que s’enganxin a aquesta activitat? Ensenyant els millors moments: la gent saltant, bevent amb amics, rient, gaudint de l’oferta gastronòmica, ballant, cantant amb la cara plena de goig... i la immediatesa del consum visual de les xarxes socials és la condemna a la qual els fotògrafs ens veiem abocats. El mòbil et permet crear clips, moments de plaer que poden córrer als pocs segons d’haver-se esdevingut. També et permet editar ràpidament les imatges que hem fet a la càmera i que surtin als diaris als pocs minuts d’acabar un concert.

GR: Hi ha un munt d’aplicacions avui dia sobre disseny fotogràfic, retoc d’imatge, etc. Quines recomanaries als usuaris amateurs que volen que les fotos de les seves xarxes es vegin espectaculars? 

S.P.: Una de gratuïta, sens dubte, i d’entre les que he provat em quedo amb Snapseed. Tens els populars filtres  de fotografia analògica i un ampli ventall de capacitats per editar la teva imatge. Si el que vols és retocar la foto amb més temps, posar i treure coses, jo em decantaria per les versions de Lightroom i Photoshop per a dispositius mòbils. 

A l’Instagram del Sergi hi trobareu imatges fascinants

GR: Com que ara tothom té mòbil i aquests cada cop tenen més càmeres i més megapíxels i totes aquestes coses, trobes que el sector de la fotografia professional ha patit un pas enrere? És a dir, passa com amb el màrqueting digital que com que tothom té xarxes, ja pensa que sap com treure’n el màxim rendiment?

S.P.: No crec que sigui tant un problema de la socialització de la fotografia on tothom porta una càmera enganxada a un mòbil i això no és pas dolent -és bo que la gent pugui tenir records d’allò que viu-  sinó de qualitat de les imatges. El consum massiu visual ha degradat el criteri i l’objectivitat i ja s’accepta qualsevol cosa, la idea és que jo pugui mostrar el que he viscut i fer dentetes als meus seguidors. Tot s’hi val però no tot val la pena. 

“(...) encara hi ha gent que valora l’ull fotografic d’un artista.”

Molts pocs fotògrafs poden viure només del seu treball professional, no hi ha gaire mercat, no es necessita qualitat sinó volum. Els artistes ja tenen milers de fotografies dels usuaris que poder repiular, reinstagramejar un cop acabat l’espectacle. Afortunadament tenir una càmera a les mans no vol dir que el que en surti cridi l’atenció i t’aturis a mirar aquella imatge. Els fotògrafs saben trobar el moment, l’angle, l’expressió, la seva visió particular del que s’està esdevenint. Cadascú aporta la seva pròpia intencionalitat narrativa, tècnica, estètica, en definitiva el seu propi estil. I encara hi ha gent que valora l’ull fotografic d’un artista. 

GR: Tindràs els treus preferits i no et farem descobrir-los, però amb qui t’ho passes molt bé quan vas a fer-li fotos? 

S.P.: La vida d’un fotògraf de concerts és una aventura apassionant i increïble. Treballes en llocs i moments privilegiats. Quan vius tota una gira, quan estableixes un vincle amb el músic i aconsegueixes ser invisible, surten imatges d’una profunditat humana meravellosa. Per això els millors sempre seran aquells amb qui comparteixes complicitats fruit de ser molt més que el fotògraf oficial. Després hi ha aquells que sobre l’escenari fan un espectacle visual digne de ser fotografiat... però això són figues d’un altre paner.

GR: Quin escenari ha estat el més difícil de fotografiar?

S.P.: Segurament, la majoria de fotògrafs diríem que les sales petites on no et pots moure i estan il·luminades pobrament i malament, però per a mi suposen un repte els llocs que he fet centenars de vegades... el Palau de la Música, el Palau Sant Jordi, Razzmatazz, Barts, Apolo... aconseguir veure i fer quelcom diferent a cada concert és una gran motivació.

“Carla Bruni i jo hem estat sols en un camerino durant més de deu minuts”

GR: Els músics en concert es mouen molt, et desesperes en algun moment? 

S.P.: No! Com més moviment millor. Un músic assegut a una cadira envoltat de pals de micro, faristols, monitors, ampolles d’aigua... és poc atractiu visualment (un altre tema seria la seva música). Aquell que salta, corre, gesticula, balla, s’acosta a cantar a la lent del fotògraf és el somni humit de qualsevol dels que ens dediquem a això. 

GR: Hi ha alguna anècdota que ens puguis explicar? Divertida, és clar!

S.P.: Carla Bruni i jo hem estat sols en un camerino durant més de deu minuts... i no li vaig fer cap foto... Després, hi ha aquella d’en Pau Donés i la de la Mariah Carey... però d’aquestes, tampoc en puc parlar...

GR: L’edició és una feina feixuga, descarregar el material, triar, revisar, retocar…t’he vist en acció i són hores i hores després dels concerts. I fa molts anys que t’hi dediques! Ets disciplinat i organitzat o més aviat, fas sobre la marxa?

S.P.: Sóc molt organitzat i constant. Genero milers de fotografies al cap de l’any i si no ho fos seria un caos mantenir una biblioteca visual útil i actualitzada. Acostumo a editar a la mateixa nit si les fotos han de sortir publicades a premsa o a xarxes socials. La tensió i immediatesa d’un festival de diversos dies fa que editi a mesura que es van fent els concerts, de vegades fins i tot només faig quatre o cinc temes de cada artista i edito mentre ell segueix cantant per poder enviar les fotos i estar llest per al següent escenari i alhora anar fent fotos del públic, la vida del festival, els patrocinadors, el backstage...

“Tinc la sort que la vida de docent és de dia i els concerts són de nit. ”

GR: A més a més de ser el teu propi cap a Furalabfoto, tens molts projectes a les mans, com Noise Photo, i a més a més ets Professor de fotografia d'arts escèniques al postgrau de fotoperiodisme de la UAB, com ho compagines tot? 

S.P.: Amb una bona agenda, no importa tant el volum de feina com les prioritats que et posis. Tinc la sort que la vida de docent és de dia i els concerts són de nit. 

Tenir clares les prioritats a la vida. La fotografia m’aporta molt a nivell personal, em permet crear, i ser creatiu, viure i sentir-me viu, però segurament hi ha moments menys intensos però igual de rics en altres coses i cal saber apreciar-les: l’amor, l’amistat, la natura, els petits plaers de cada dia, temps per a tu i per compartir amb els altres.

GR: I com veus als alumnes d’aquest postgrau, valents? Entusiasmats? 

S.P.: Amb ganes de viure una professió apassionant. El millor d’aquests estudis universitaris és que els professors som treballadors en actiu de cada especialitat del fotoperiodisme i ensenyem la realitat. Com vivim, patim, editem, mirem, venem les nostres imatges...

GR: Si no haguessis estat fotògraf, per on creus que haguessin anat els trets?

S.P.: M’hauria dedicat a la docència. Ah no, que ja ho faig...

Un petit secret: durant molts anys vaig treballar al Sistema d’Emergències Mèdiques. Suposo que hauria continuat allà si la guspira de la fotografia no hagués encès el meu foc.

GR: Sergi, tinc moltes ganes de tornar a treballar amb tu, ja saps que sempre és un plaer!

S.P.: I a mi m’encanta que em demanis continguts constantment i poder tenir les xarxes dels festivals per als que treballem on fire!!!

No dubteu a compartir i opinar, i escriviu-nos a hola@grocandroll.cat i us ajudarem amb els vostres projectes.